Batibull

Ets a la sala d’espera de Rèplica INC. Per poder-hi entrar has hagut de pagar cent mil criptoholos, l’equivalent al sou de quinze anys. Quan ja duies més de la meitat de l’import pagat et van demanar el material necessari per a garantir-te una experiència de qualitat: memòries, fotos, vídeos i mostres d’ADN etiquetades —un cabell o saliva— de tots els parents propers. L’habitació és blanca. També ho són les quatre cadires, les parets i les dues portes. No hi ha quadres penjats. Tot és pulcre, endreçat en una geometria que només és malmesa, molt de tant en tant, pels humanoides que l’habiten i s’hi desplacen.  Et deixen el temps estipulat, ni més ni menys, per reflexionar i ratificar la decisió que has pres lliurement. Et preguntes, sabent que no ho podràs endevinar mai, si ets l’últim que queda per passar per aquest tràngol. Voldries percebre l’ansietat en algun racó de l’edifici, però tot roman en perfecta harmonia: cadascú a lloc, executant la tasca que té assignada. Tot l’edifici és

L’entrada per la porta de l’estadi és tan emocionant i espectacular com l’entrenador m’havia anticipat. Tot el públic s’ha aixecat de cop. El murmuri que se sentia des de fora ha esdevingut una cridòria eixordadora que m’ha fet saltar un parell de llàgrimes galta avall, barrejant-se amb la pel·lícula de suor que m’amara. Només em queda una volta a la pista per acabar de fer els cinquanta quilòmetres i coronar-me com el rei de la marxa atlètica mundial. És juliol. La calor és sufocant. L’aire és dens i entra a batzegades, com si fos una gelatina que s’arrapa als anells de la tràquea, fent cada cop més difícil la tasca de convertir l’oxigen en energia per moure les cames al ritme i coordinació adequades. És per això que la majoria ja portem més d’una amonestació i hem d’anar alerta per no ser desqualificats en els darrers metres de la cursa. Però ara, un cop dins l’estadi, l’energia del públic em reviscola, puc desfer-me un instant de l’emboirament mental i pensar en la zona que deuen oc

  El crític de cinema seu a una de les butaques centrals de la fila vuit. Tot i ser dia d’estrena la sala és força buida. Potser hi ajuda el fet que sigui la sessió golfa, que comença a mitjanit. No té massa expectatives. La darrera pel·lícula que va veure del mateix director va ser un autèntic despropòsit: un guió esperpèntic, un muntatge descuidat i unes actuacions estrafetes d’actors massa coneguts per permetre’s aquell desgavell. I així ho va deixar escrit a la columna del diari més important del país. Els llums de la sala es fonen a poc a poc. El crític prova un cop, tot apuntant el bloc de notes, la petita lot d’intensitat tènue del bolígraf. El film comença en el pati de butaques força buit d’un cinema d’una gran ciutat. El protagonista és un columnista, que es dedica a la crítica de llargmetratges, del diari més important del país. L’actor, ara mateix, també prova el llum d’un bolígraf, calcat al del crític. El llargmetratge que està visionant l’actor és la pel·lícula execrable

  El primer que es va empassar va ser un monosíl·lab. No es va arribar a saber mai si havia de ser un sí o un no. S’explica que la pregunta havia estat prou clara i que tots els que eren dins la sala de reunions n’esperaven, expectants, la resposta. Ningú, a part d’ell, no va notar el pas amargant en boca ni el buquet del mot. Es va haver de posposar la decisió. Va tornar a casa amb el regust d’aquelles dues lletres enganxat a l’esquena del paladar. De tant en tant hi passava la panxa de la llengua per tal de rememorar-ne la textura ferma. Tenia certa lògica que un sol cop de veu, afirmatiu o negatiu, només pogués ser granític i persistent. Feia camí salivant amb el gust que podrien tenir combinacions més sofisticades: epítets, subordinades o paradoxes. I de la mateixa forma que el Baró Rampant va decidir no baixar dels arbres, ell va optar per no pronunciar mai més cap paraula. S’empassaria tot el que li vingués al cap. I no patia per si no podia fer-se entendre. Tota la vida hi ha ha

  Sempre havia flirtejat amb la mort. En els seus relats hi sovintejaven els decessos. Com a mínim n’hi havia un per conte. Per això havia quedat ben decebut quan, en el segon curs de l’itinerari de narrativa, l’havien comminat a oblidar el “tema” (així entre cometes) en els lliurables. A partir d’aquell dia cada cop que hi apareixia un finat li subratllaven el paràgraf en vermell i li suspenien l’exercici. El professor va intentar convèncer-lo donant-li exemples innombrables de relats que mantenien la tensió sense la necessitat de pelar cap dels personatges. Li va recomanar manuals d’escriptura i li va fer notar que no n’hi havia cap que considerés el “tema” com un aspecte fonamental d’aquest art. Ho va intentar. A fe de déu que ho va provar, però li va ser impossible. Cada cop que s’endinsava en algun dels contes suggerits li agafava una badallera que li feia petar la mandíbula. Només hi veia quadres de russos empolainats parlant de foteses o estampes de catalanets d’espardenya de ve

(AP/Alessandra Tarantino) Dilluns. Roba estesa. Roba estesa aquí, roba estesa allà. Són les úniques paraules que avui a la tarda he pogut sentir dels grans. Tot i ser un dilluns han vingut a sopar l’oncle Joan i els avis. La mama m’ha fet anar a l’habitació de seguida. Abans però he donat un cop d’ull al safareig. Hi penjaven llençols, calçotets i mitjons blancs. Res que cridés massa l’atenció. A l’habitació he pensat en el papa que avui ha marxat de viatge de feina. Quan torna sempre em porta un record de la ciutat on ha estat. Fa dos mesos va anar un parell de dies a Roma i em va portar una d’aquelles boles de vidre plenes de neu. A dins hi ha com un mig camp de futbol en runes on es veu que fa molts anys hi feien circ. Quina cosa més estranya! Molt diferent per fora del circ dels germans Bandini. Que bé que ens ho vam passar aquell dia amb els pallassos i els trapezistes. Dimarts. L’avi, que es deu haver quedat a dormir a casa, m’ha llevat. A l’hora d’esmorzar, que m’ha prepar

Embotir-se conscientment. Endrapar. El desfici d’engolir un àpat llardós i exagerat. Obstinat per un objectiu: La migdiada abissal. El descans esfèric d’una digestió plúmbia. L’abandó al plaer despreocupat de la immersió onírica més profunda. Glopades de sang galopant cap a l’estómac. Ulls aclucant-se. Parpelles deleroses de protegir el fimbreig de les pupil·les. Tentinejar fins el sofà. Neurones en hivernació progressiva. Sinapsis reconfigurant-se. Son profund. Astronauta ingràvid. Bus sense escafandre. Descompressió sobtada. Rutina amable de reanimació violentada. Inspira profund. Pulmons eixuts. Torna a prendre aire amb celeritat. No reïx. Expira. Inspira. Inspira. Inspira esbatanant els ulls i amb boca oberta. Visió entelada. Un teixit li oprimeix la cara. Obstrueix tots els orificis. Ofec. Pessigolleig insuportable al paladar i la campaneta. Borrissol entaforat a la gola. Faringe obstruïda. Tus amb violència. Llàgrimes expel·lides per l’esforç. Escup borrissol, grumolls de moc i s