Sempre havia flirtejat amb la mort. En els seus relats hi sovintejaven els decessos. Com a mínim n’hi havia un per conte. Per això havia quedat ben decebut quan, en el segon curs de l’itinerari de narrativa, l’havien comminat a oblidar el “tema” (així entre cometes) en els lliurables. A partir d’aquell dia cada cop que hi apareixia un finat li subratllaven el paràgraf en vermell i li suspenien l’exercici. El professor va intentar convèncer-lo donant-li exemples innombrables de relats que mantenien la tensió sense la necessitat de pelar cap dels personatges. Li va recomanar manuals d’escriptura i li va fer notar que no n’hi havia cap que considerés el “tema” com un aspecte fonamental d’aquest art.
Ho va intentar. A fe de déu que ho va provar, però li va ser impossible. Cada cop que s’endinsava en algun dels contes suggerits li agafava una badallera que li feia petar la mandíbula. Només hi veia quadres de russos empolainats parlant de foteses o estampes de catalanets d’espardenya de vetes fent-se els sorpresos davant de qualsevol minúcia fantasiosa.
Amb el seu esperit contestari, un cop acabat el curs, va decidir presentar-se a un certamen literari mantenint intacta la seva obsessió. Les bases eren estrictes i restringien el número de caràcters màxim a tres mil sis-cents. Amb aquella limitació se li feia molt difícil d’introduir la mort d’un personatge d’una forma que corprengués el lector. No es tractava tampoc de liquidar la gent perquè sí. Hi havia d’haver un motiu que justifiqués el sacrifici d’una vida. En aquests matisos sí que seguia fil per randa tots els consells que havia llegit o que li havien recalcat a classe. Res no havia de ser gratuït. Era necessària una conseqüència lògica de les accions. Com fer-s’ho venir bé amb aquella extensió tan minsa? Ell, que era un integrista dels grans desenvolupaments. Dels llibres que dedicaven pàgines i pàgines a perfilar protagonistes, antagonistes i secundaris. I els gaudia a consciència. N’escollia un, que acostumava a ser el que l’escriptor ja havia assenyalat, i aleshores, en el punt més àlgid de la narració, un mal gest, una mala decisió en el passat o una paraula fora de lloc l’enviava, en el millor dels casos, de pet al cementiri. I s’aconseguia el miracle. Uns ulls anegats. La transmissió d’una emoció pura, des de la distància més absoluta, entre emissor i receptor.
S’acostava el termini de lliurament i, mancat d’idees, va recórrer als consells dels grans escriptors de relats curts. El mestre de narrativa tenia raó. Cap no parlava de la mort com a element essencial. I ho trobava fins i tot coherent. Les dificultats que estava experimentant ell mateix per quadrar-ho tot confirmaven aquella màxima. Quan ja ho veia tot perdut, en un d’aquells decàlegs infectes, va trobar el viarany per resoldre l’equació. El cor se li va parar. El va subratllar. Va mirar el sostre esgarrapat de l’estudi i va somriure. Un parell de llàgrimes van lliscar a càmera lenta per les galtes imberbes.
El darrer dia va passar a l’ordinador el conte que havia escrit a mà al quadern de les grans ocasions. Al final del text va incorporar-hi la foto apaïsada i les dades de contacte que li demanaven a les bases. Pensava en la reacció de la gent després de llegir el text. Si passarien de llarg o s’encuriosirien per la tristor d’aquell mig somriure sorneguer. Abans de prémer enviar va engolir, amb l’ajuda d’un bon got de JB, el contingut sencer de la capsa de diazepams. A la taula hi havia el decàleg de Txèkhov amb la frase que li havia servit per desentrellar el problema: “En l’art no es pot mentir”.
(Publicat a Núvol el 08/08/2019 en el marc del concurs de contes Núvol de 2019)
(Publicat la revista cultural "La dona dels nassos" nº 5 (Maig 2021))
Comentaris