Batibull

L’entrada per la porta de l’estadi és tan emocionant i espectacular com l’entrenador m’havia anticipat. Tot el públic s’ha aixecat de cop. El murmuri que se sentia des de fora ha esdevingut una cridòria eixordadora que m’ha fet saltar un parell de llàgrimes galta avall, barrejant-se amb la pel·lícula de suor que m’amara. Només em queda una volta a la pista per acabar de fer els cinquanta quilòmetres i coronar-me com el rei de la marxa atlètica mundial. És juliol. La calor és sufocant. L’aire és dens i entra a batzegades, com si fos una gelatina que s’arrapa als anells de la tràquea, fent cada cop més difícil la tasca de convertir l’oxigen en energia per moure les cames al ritme i coordinació adequades. És per això que la majoria ja portem més d’una amonestació i hem d’anar alerta per no ser desqualificats en els darrers metres de la cursa. Però ara, un cop dins l’estadi, l’energia del públic em reviscola, puc desfer-me un instant de l’emboirament mental i pensar en la zona que deuen oc

  El crític de cinema seu a una de les butaques centrals de la fila vuit. Tot i ser dia d’estrena la sala és força buida. Potser hi ajuda el fet que sigui la sessió golfa, que comença a mitjanit. No té massa expectatives. La darrera pel·lícula que va veure del mateix director va ser un autèntic despropòsit: un guió esperpèntic, un muntatge descuidat i unes actuacions estrafetes d’actors massa coneguts per permetre’s aquell desgavell. I així ho va deixar escrit a la columna del diari més important del país. Els llums de la sala es fonen a poc a poc. El crític prova un cop, tot apuntant el bloc de notes, la petita lot d’intensitat tènue del bolígraf. El film comença en el pati de butaques força buit d’un cinema d’una gran ciutat. El protagonista és un columnista, que es dedica a la crítica de llargmetratges, del diari més important del país. L’actor, ara mateix, també prova el llum d’un bolígraf, calcat al del crític. El llargmetratge que està visionant l’actor és la pel·lícula execrable