Ets a la sala d’espera de Rèplica INC. Per poder-hi entrar has hagut de pagar cent mil criptoholos, l’equivalent al sou de quinze anys. Quan ja duies més de la meitat de l’import pagat et van demanar el material necessari per a garantir-te una experiència de qualitat: memòries, fotos, vídeos i mostres d’ADN etiquetades —un cabell o saliva— de tots els parents propers.
L’habitació és blanca. També ho són les quatre cadires, les parets i les dues portes. No hi ha quadres penjats. Tot és pulcre, endreçat en una geometria que només és malmesa, molt de tant en tant, pels humanoides que l’habiten i s’hi desplacen.
Et deixen el temps estipulat, ni més ni menys, per reflexionar i ratificar la decisió que has pres lliurement. Et preguntes, sabent que no ho podràs endevinar mai, si ets l’últim que queda per passar per aquest tràngol. Voldries percebre l’ansietat en algun racó de l’edifici, però tot roman en perfecta harmonia: cadascú a lloc, executant la tasca que té assignada. Tot l’edifici és un formiguer que es mou a càmera lenta.
A l’hora indicada apareix la infermera androide per a fer el reconeixement mèdic previ. Et revisa la pressió, el ritme cardíac, la saturació d’oxigen de la sang i el nivell d’excitació global. Un cop comprovat l’estat satisfactori engega la locució prèvia d’advertiment de l’exoneració de responsabilitat de Rèplica INC sobre el resultat de la intervenció. Respons amb un “sí” rotund que queda enregistrat en el teu expedient. La infermera procedeix a injectar-te la dosi justa d’Hadesol. La fredor del líquid et recorre l’avantbraç i es dirigeix a una velocitat vertiginosa, per sobre del corrent sanguini, cap al cor. Mentre n’esperes l’efecte et preguntes pel sentit de tota la faramalla legal que envolta aquest procediment.
Els focus redueixen la intensitat i es converteixen en projectors que fan aparèixer davant teu, amb una precisió que t’esborrona, un holograma en tres dimensions del menjador de casa els pares el dia del teu vuitè aniversari: la porció de pastís, el cava encetat, les copes; tot al seu lloc. Pels altaveus, estratègicament distribuïts per la sala, t’arriba el guirigall d’aquell dia. Els cosins persegueixen el teu germà petit fent un eslàlom vertiginós per les sanefes de la catifa. La mare, molt més jove de com la recordes, s’ho mira divertida. Al mig de l’escena el pare enyorat, assegut a la cadira, tan content com aquell dia.
No pots evitar cridar-lo, amb els ulls negats i la veu trencada. I ell respon estranyat per les llàgrimes que et corren galta avall. Sentir de nou el to greu del pare et sacseja l’ànima. Se’t fa un nus a l’estómac. Dubtes de si és a causa de l’excitació o de la gelor de l’Hadesol que ha començat a envair la panxa. El tranquil·litzes dient-li que tot és perfecte. Li demanes que t’abraci i ell s’ofereix de bat a bat, etzibant-te un vine aquí, ximplet.
T’hi acostes a poc a poc. Vols retenir aquesta felicitat esfèrica. L’abraçada és sincera, però no com la recordaves. El pare fa pudor de lubricant d’androide i t’estreny amb massa força. Te’n voldries desfer, però el cos no t’acompanya.
Aviat sents el crec de l’estèrnum, acompanyat del petament de diverses costelles cervicals. Les estelles dels ossos se’t claven als pulmons i et puja una glopada de sang freda per l’esòfag. Abandonat a l’esdevenir del moment proves, amb la lucidesa que et queda, de recordar el capítol del contracte que fa referència al dolor. I penses que potser sí que ets el darrer i que, en un inesperat deix d’humanitat, s’acarnissen amb tu.
Perds la consciència amb mig somriure triomfal als llavis.
(Publicat a Núvol el 31/08/2022 en el marc del concurs de contes Núvol de 2022)
Comentaris