Sempre havia flirtejat amb la mort. En els seus relats hi sovintejaven els decessos. Com a mínim n’hi havia un per conte. Per això havia quedat ben decebut quan, en el segon curs de l’itinerari de narrativa, l’havien comminat a oblidar el “tema” (així entre cometes) en els lliurables. A partir d’aquell dia cada cop que hi apareixia un finat li subratllaven el paràgraf en vermell i li suspenien l’exercici. El professor va intentar convèncer-lo donant-li exemples innombrables de relats que mantenien la tensió sense la necessitat de pelar cap dels personatges. Li va recomanar manuals d’escriptura i li va fer notar que no n’hi havia cap que considerés el “tema” com un aspecte fonamental d’aquest art. Ho va intentar. A fe de déu que ho va provar, però li va ser impossible. Cada cop que s’endinsava en algun dels contes suggerits li agafava una badallera que li feia petar la mandíbula. Només hi veia quadres de russos empolainats parlant de foteses o estampes de catalanets d’espardenya de ve