L’entrada per la porta de l’estadi és tan emocionant i espectacular com l’entrenador m’havia anticipat. Tot el públic s’ha aixecat de cop. El murmuri que se sentia des de fora ha esdevingut una cridòria eixordadora que m’ha fet saltar un parell de llàgrimes galta avall, barrejant-se amb la pel·lícula de suor que m’amara. Només em queda una volta a la pista per acabar de fer els cinquanta quilòmetres i coronar-me com el rei de la marxa atlètica mundial. És juliol. La calor és sufocant. L’aire és dens i entra a batzegades, com si fos una gelatina que s’arrapa als anells de la tràquea, fent cada cop més difícil la tasca de convertir l’oxigen en energia per moure les cames al ritme i coordinació adequades. És per això que la majoria ja portem més d’una amonestació i hem d’anar alerta per no ser desqualificats en els darrers metres de la cursa. Però ara, un cop dins l’estadi, l’energia del públic em reviscola, puc desfer-me un instant de l’emboirament mental i pensar en la zona que deuen oc