El primer que es va empassar va ser un monosíl·lab. No es va arribar a saber mai si havia de ser un sí o un no. S’explica que la pregunta havia estat prou clara i que tots els que eren dins la sala de reunions n’esperaven, expectants, la resposta. Ningú, a part d’ell, no va notar el pas amargant en boca ni el buquet del mot. Es va haver de posposar la decisió. Va tornar a casa amb el regust d’aquelles dues lletres enganxat a l’esquena del paladar. De tant en tant hi passava la panxa de la llengua per tal de rememorar-ne la textura ferma. Tenia certa lògica que un sol cop de veu, afirmatiu o negatiu, només pogués ser granític i persistent. Feia camí salivant amb el gust que podrien tenir combinacions més sofisticades: epítets, subordinades o paradoxes. I de la mateixa forma que el Baró Rampant va decidir no baixar dels arbres, ell va optar per no pronunciar mai més cap paraula. S’empassaria tot el que li vingués al cap. I no patia per si no podia fer-se entendre. Tota la vida hi ha ha